Kafka a la platja, Harumi Murakami

Aquest bosc m’envolta com una muralla. Si el conec una mica em sentiré més segur. Sense endur-me res, deixo la clariana assolellada i entro a l’ombriu mar d’arbres. A banda i banda s’alcen uns arbres molt alts, amb unes soques de colors apagats, unes branques gruixudes que surten cap a totes direccions i un fullatge dens que tapa el cel. És fosc i l’aire està saturat d’un verd profund. Aquí les plantes tenen una força eminentment física, envien el seu alè a qui se’ls acosta i l’observen amb una mirada penetrant, com si apuntessin una pressa. Dins el bosc manen els arbres. El bosc és capaç d’engolir-me o d’escopir-me com si res. Val més que el respecti i el temi com es mereix. Enmig d’aquesta verdor sufocant els límits s’esvaeixen. El que és real es confon amb el que no ho és. La vegetació és tan densa que forma una paret fosca al meu davant. Sento la meva respiració a les orelles, com un cop de vent del límit del món. Al meu darrere es mouen algunes ombres però quan em giro ja no hi són. Torno enrere, al territorio segur. M’assec a l’herba i inspiro profundament. Miro el tros de cel per convencem que he tornat al món real. Intentes recordar la forma dels arbres que deixes enrere per després poder tornar, peró els veus tots iguals i de seguida et trobes enmig d’un mar anònim. Continuo endinsant-me al bosc, lleuger d’equipatge. Només penso a avançar. I les branques, que formen un món propi: branques amenazadores, branques que lluiten per tenir espai, branques que s’amaguen, branques tortes, branques meditatives, branques moribundes. És un paisatge que es repeteix infinitamente. Cada cop que es repeteix peró, es fa una mica més profund. El bosc ja no em fa por. Té unes normes i unes pautes pròpies, i si deixes de tenir por les comences a entendre. Quan m’acostumo a aquesta cadència, la converteixo en una part de mi. El bosc intenta amenaçar-me, a vegades des de dalt i a vegades des de baix. M’envia un alé glaçat al clatell. Em punxa amb unes agulles de mil ulls. Intenta fer-me fora de diverses maneres, fent-me notar que sóc un intrús. Peró cada vegada sé millor com defensar-me’n. En un moment determinat comento a pensar que aquest bosc és básicamente una part de mi. Estic viatjant per dintre meu. El que veig és el meu interior, i el que em sembla una amenaça no és més que l’eco de la por que tinc al cor.